Existeix un grup heterogeni de petits
asteroides coneguts com a objectes Aten-Apollo-Amor (A.A.A.),
encara que també són anomenats Earth-Grazers (EGA) i Earth-Crossers (ECA), és a dir, fregadors i creuadors de la
òrbita de la Terra. En els últims temps a aquests objectes se'ls anomena també NEO (Near Earth Objects), encara que aquesta denominació és més
àmplia i engloba a qualsevol objecte celeste que s'aproxima al nostre planeta. Com
aquests noms indiquen, poden acostar-se molt a la Terra i se suposa que, junt amb els
cometes, són els responsables dels impactes meteorítics succeïts a la Terra i a la
Lluna en els últims milers de milions d'anys. Així doncs, malgrat que solen posseir
diàmetres insignificants en comparació amb altres asteroides (molts semblen relacionats
amb els meteorits, com per exemple l'asteroide Toro), adquireixen una importància
gairebé vital per a nosaltres: el tal vegada desaparegut asteroide Hermes, el 30
d'octubre de 1937 es va apropar a tan sols 0,005 UA (750.000 km) de la Terra, i el 1994
XM1 el 9 de desembre de 1994 va passar a únicament 105.000 km. El 10 d'abril de 1972 un
meteorit d'unes 1.000 tones va creuar l'estat de Montana a una altura d'uns 60 km,
rebotant a l'atmosfera i perdent-se en l'espai. En el cas d'haver tingut un angle
d'incidència una mica major, podria haver impactat contra Alberta i produir, segons W.K.
Hartmann, un cràter d'uns 100 km de diàmetre. De haver-se donat cas, ho hauria devastat tot en un diàmetre
d'uns 1.500 km (major que la superfície d'Espanya i França juntes) i deixar sentir els
seus efectes en tot el món tal vegada durant bastants anys, sent molt optimistes en
aquestes estimacions.
Els A.A.A. solen dividir-se en Earth-Crossers, que comprenen aproximadament el 5% del total
d'asteroides coneguts, i en Mars-Crossers, estimant-se que el
seu número fins a la magnitud 18 pot ser d'uns 20.000 (diàmetres entre 0,9 i 1,7 km),
els quals poden apropar-se en ocasions a la Terra. De fet, cada autor sol denominar-els
una mica al seu aire, però per les seves característiques orbitals poden classificar-se
en tres grups:
AMOR.-
Asteroides que normalment poden estar a menys d'1,3 UA del Sol, però que no arriben a
passar per l'interior de l'òrbita de la Terra, que està entre 0,983 i 1,017 UA del Sol.
APOLLO.- Asteroides com els anteriors però que poden tallar
l'òrbita de la Terra (1 UA). Són els potencialment més perillosos.
ATEN.- Asteroides amb semieix major inferior a 1 UA, és a
dir, que ocasionalment poden creuar l'òrbita de la Terra però generalment estan més
prop del Sol que aquesta.
 |
Òrbites típiques dels asteroides dels tipus Amor, Apollo (Apolo) i Aten
(Aton) i de la Terra. Encara que la probabilitat és molt major per als Apollo, els tres
tipus poden impactar amb el nostre planeta. En promig, cada 1.400 anys es produeix un
cràter d'impacte d'1 km, de 10 km cada 100.000 anys, de 100 km cada 14 milions d'anys i
un cràter de més de 200 km cada 30 milions d'anys. En aquests dos últims casos el
desastre seria global per a tot el planeta i podria significar el fi de la nostra
civilització. Un impacte semblant va causar la gran extinció de fa 65 milions d'anys.
Tota una loteria sobre les nostres caps!
|
Els tres tipus, encara que poden
acostar-se a la Terra, discorren dins de l'òrbita de Mart i hi ha qui pensa que alguns
podrien ser planetèssims que no es van agregar durant la formació d'aquest planeta,
encara que semble poc probable que puguin ser tan vells ja que o bé ja haurien xocat amb
els planetes i la Lluna o haurien sigut llançats fora del sistema solar.
En l'actualitat es coneix un bon nombre
d'Earth-crossing, comprenent quasi la meitat dels de tipus Amor catalogats, així com
pràcticament tots els de tipus Apollo i Aten. Existeix el programa NEO, en el que
participen activament astrònoms aficionats, amb la finalitat de descobrir pràcticament
tots els majors (els més perillosos per a nosaltres) en el termini d'uns 10 anys, pel que
anualment es descobreix un nombre considerable d'ells. S'estima que fins a la magnitud 18
han d'existir uns 1.300 Earth-crossers i cada milió d'anys 3 o quatre de aquests cossos
col·lideixen amb la Terra, mentre que un nombre semblan ho fa amb Venus, Mercuri, Mart i
la Luna. Aproximadament la meitat de aquests objectes que s'acosten molt als citats
planetes, sense arribar a col·lidir, són expulsats gravitacionalment fora del sistema
solar. Així, segons G. Wetherill, la vida típica dels A.A.A. és d'unes desenes de
milions d'anys, encara que pot esperar-se que alguns sobrevisquin durant centenars o fins
i tot milers de milions d'anys.
 |
Eleanor Heli va iniciar
la vigilància dels asteroides que s'acosten a la Terra a partir de 1973, havent descobert
un gran nombre d'ells amb la càmera Schmidt de M. Palomar, entre ells el primer asteroide
del tipus Aten. Junt amb Eugene Shoemaker va començar el programa Palomar planet-crossing
Asteroid Survey (PCAS). |
A escala geològica la
majoria dels EGA no poden ocupar les seves òrbites actuals durant molt de temps. Malgrat
això, a partir de l'anàlisi dels cràters d'impacte en la Terra, es dedueix que la seva
població es troba aproximadament en equilibri. Això pressuposa que, durant els últims
500 milions d'anys, el nombre d'asteroides que han sigut llançats fora de les seves
òrbites o han xocat amb els planetes, s'ha compensat amb els provenents d'altres regions
del sistema solar. Els uns són enviats per Mart en ocasió d'aproximacions d'EGA amb
aquell planeta. Un altre percentatge molt important prové de fragments originats per
col·lisions entre asteroides del cinturó principal i que són desviats de les seves
noves òrbites per les fortes pertorbacions de ressonància (quan els seus períodes
orbitals són múltiples o fraccions del període de Júpiter). Finalment, un nombre no
menyspreable pot deure's a cometes confinats a òrbites més curtes a causa de les
pertorbacions causades per Júpiter. En temps recents tenim l'exemple del cometa Encke; si
aquests cometes estan constituïts per una amalgama de gel i roca, almenys en el seu
nucli, amb el temps els gasos congelats s'aniran sublimant i les roques restants poden
proporcionar un bon nombre de nous EGA. En promig cada any es descobreixen tres petits
cometes amb òrbites parabòliques que s'acosten a una Unitat Astronòmica (UA) del Sol
(en els últims temps, al haver-se incrementat els mitjans per a la seva detecció, alguns
més). El 95% posseeixen períodes orbitals inferiors als 20 anys, calculant-se que un
terç dels cràters d'impacte recents en la Terra amb diàmetres de fins a 10 km són
deguts a cometes. En el segle XX hem tingut mostres palpables d'impactes procedents de
l'espai, com són els casos de Tunguska en 1908 i Sikhote-Alin en 1947 a la Terra i el
cometa Shoemaker-Levy 9 a Júpiter.
