Les relacions físiques entre asteroides
i altres cossos del sistema solar les podem limitar als cometes i meteorits. A causa de la
seva semblança amb els asteroides, en ocasions es parla que els satèl·lits de Mart,
així com alguns de Júpiter i de Saturn, són "asteroides capturats". Això és
erroni, ja que no s'ha trobat cap trajectòria que "entronqui" òrbites estables
de satèl·lit amb una òrbita caòtica (Everhart 1979) sense que intervinguin processos
no gravitacionals (dissipació). Això vol dir que totes les captures d'aquests cossos van
tenir lloc en èpoques pretèrites, quan els planetes encara no s'havien acabat de formar,
i per tant no es pot parlar de captura d'asteroides, ja que aquests cossos són
satèl·lits des de l'època de formació del planeta. Només s'han observat
(numèricament) captures temporals (Carusi i Valsecchi 1979).
Alguns cossos que figuren catalogats com a asteroides són, probablement, cometes inactius
(que han quedat coberts per una gruixuda capa de matèria residual que impedeix la
volatització, perdent l'activitat de la capa exterior). Dos candidats són 944 Hidalgo i
3200 Phaeton (possible origen de l'eixam meteòric de la Gemínides). També és probable
que hagi succeït a l'inrevés amb el cas del "cometa" 1939 VIII, reclassificat
com asteroide. Un cas especial és 2060 Chiron, que posseeix una òrbita (a =13,64 UA,
e=0,38) que poc té a veure amb la de la resta dels asteroides. Se li ha observat a més a
més, un comportament anòmal, amb desenvolupament d'una coma cometaria, però és massa
gran per a ser un cometa. Probablement es tracta d'un objecte escapat del cinturó de
Kuiper.
La diferència fonamental entre un asteroide i un cometa radica en el seu l'origen: els
asteroides es van formar en la part interior de la nebulosa que constituir el sistema
solar, mentre que els cometes ho van ser en una zona més exterior, al cinturó de Kuiper
i en el núvol d'Oort. Els criteris que s'utilitzen per a distingir entre asteroides i
cometes són tant físics (és ben conegut que els cometes es mostren molt actius quan
s'acosten al Sol i els asteroides no) com a dinàmics.
Respecte els meteorits, els mecanismes que van buidar les llacunes de Kirkwood i les
ressonàncies seculars podien transportar material meteòric a les proximitats de la
Terra. No obstant això, la majoria de les pluges de meteorits procedeixen d'eixams que
tenen el seu origen en el material expulsat de cometes actuals o antics. L'evolució dels
eixams es poden estudiar de moltes maneres. El més senzill és seguir l'òrbita del
cometa progenitor, però també es poden calcular les trajectòries de les partícules
ejectades pel cometa al llarg de la seva òrbita.
