 |
 |
 Els asteroides són objectes
rocallosos i metàl·lics amb òrbites planetàries, però que són massa petits per a ser
considerats planetes. El seu aspecte telescòpic és puntual, com el de les estrelles,
d'aquí el seu nom. En la literatura anglosaxona en ocasions són anomenats també minor
planets i en castellà i català també se solen anomenar planetoides. Els seus
grandàries estan compresos, des de gairebé 1.000 km en el cas de Ceres fins a uns pocs
centímetres o menys. La imatge adjunta mostra la fotografia de l'asteroide Gaspra
obtinguda per la sonda Galileu mentre es dirigia a Júpiter. Posseeixen unes
característiques físiques que els diferencien dels cometes i en la seva immensa majoria
es troben situats entre les òrbites de Mart i Júpiter, en el que es coneix com a
cinturó d'asteroides o cinturó principal.
Pel fet que els asteroides són
materials procedents d'un sistema solar primitiu, els científics estan interessats en la
seva composició. Les naus espacials que han navegat a través del cinturó d'asteroides
han observat que el cinturó es troba prou buit i que els asteroides estan separats per
distàncies molt grans. Abans de 1991 l'única informació obtinguda sobre els asteroides
era a través de les observacions realitzades des de la superfície terrestre. A l'octubre
de 1991 l'asteroide 951 Gaspra va ser visitat per la nau espacial Galileu i es va
convertir en el primer asteroide de què s'obtenien imatges d'alta resolució. Novament a
l'agost de 1993 Galileu es va acostar a l'asteroide 243 Ida. Tant Gaspra com Ida estan
classificats com a asteroides de tipus S compostos per silicats rics en metalls. Es
confirma que aquests cossos no tenen en general forma esfèrica sinó irregular, i estan
plens d'impactes d'antigues col·lisions. El 27 de juny de 1997 la nau espacial NEAR va
realitzar un encontre amb l'asteroide 253 Matilde, del tipus S, més fosc i ric en
compostos de carboni. Posteriorment es va satel.litzar al voltant de l'asteroide Eros fent
un acurat estudi d'ell.
G. Piazzi va descobrir des de Palerm
el primer asteroide, Ceres, durant la nit de fi d'any del 1800. Aquest és l'asteroide de
major grandària encara que no el més brillant. A partir d'aquell moment van començar a
augmentar els descobriments; el 28 de març de 1802 Olbers va descobrir el segon, Pallas,
l'1 de setembre de 1804. Harding trobava el tercer, Juno. De nou Olbers en 1807 descobria
el Quart, Vesta, que és el més brillant de tots que i fins i tot en les oposicions
favorables pot veure's a ull nu, pel que hauria pogut ser descobert molt abans.
 |
Guiseppe Piazzi, nascut a Valtellina
al 1746 i mort el 1826, va ser un clergue italià que durant anys va dirigir l'Observatori
de Palerm. Estava treballant en la compilació d'un nou i detallat catàleg estel·lar
quan, just en el canvi de segle, del 18 al 19, va descobrir un punt lluminós en la
constel·lació de Taurus que no apareixia en els mapes de que disposava. Seguit durant
les nits següents, va poder comprovar el seu lent desplaçament entre les estrelles
fixes. Descartat que es tractés d'un cometa, va prosseguir amb les seves observacions amb
ajuda d'altres col·legues. El matemàtic alemany Karl Freidrich Gauss va calcular la seva
òrbita i en l'oposició següent es va poder recuperar, amb el que quedava confirmat que
posseïa una òrbita planetària: es tractava de Ceres, el primer asteroide descobert. |
No hi va haver nous descobriments fins
a 1845, quan Hencke va descobrir el cinquè i en 1847, el sisè. A partir d'aquest moment
els observadors es van sentir estimulats per aquest tipus d'observacions, creixent el
nombre de descobriments de forma exponencial, sobretot a partir de finals del segle XIX i
principis del XX quan es va passar a utilitzar la tècnica fotogràfica. Així, el número
total de descobriments era de 100 al 1868, de 200 al 1879 i de 300 al 1890. A finals del
segle XX, els avenços tecnològics amb l'ús de càmeres CCD i a l'accés a aquestes
tècniques, incloent l'ús de telescopis automàtics per part d'astrònoms aficionats,
també ha fet que el número de descobriments es disparés. Si a mitjans dels anys 80 el
número d'asteroides numerats (amb òrbites perfectament determinades i oficialment
catalogats) ascendia a 3.500, en a principis del 2000 ja superava els 13.000 i a finals
d'any els 18.000, a més de diverses desenes de milers amb designacions provisionals al no
estar perfectament determinats els seus paràmetres orbitals.
 |
Animació del descobriment de l'asteroide 9453 Mallorca
per part de l'Observatori Astronòmic de Mallorca. Clicant sobre la imatge pot
veure's un esquema de l'òrbita. |
Distribució
 |
La majoria dels asteroides es
troben situats entre les òrbites de Mart i de Júpiter (al cinturó principal) i a més a
més solen estar distribuïts en grups o famílies. Una d'elles és la dels asteroides trojans en els punts lagrangians L4 i L5 de Júpiter,
fora ja del cinturó principal. A menys d'1,3 UA del Sol es troba disseminat un altre
grup, el constituït pels asteroides del tipus Amor, Apollo i Aten,
que poden acostar-se perillosament a la Terra, sent els responsables de molts dels cràters d'impacte formats en el nostre planeta en
els últims centenars de milions d'anys. |
 |
En les darreres dècades s'han anat descobrint nous planetoides més enllà de
l'òrbita de Júpiter, que reben distinta denominació segons sia la seva distància.
Així, els situats entre les òrbites de Saturn i Neptú es denominen centaures, sent el cos més representatiu d'ells Chiron (Caront). Compartint l'òrbita de Plutó, o més exactament
la ressonància 3:2 amb Neptú, estan els plutinos. El
seu origen no està clar. Hi ha qui pense que són els cossos més interns del cinturó de Kuiper, del que Plutó simplement seria el major
d'ells, perdent per consegüent la seva condició de planeta "normal". Una altra
hipòtesi és que són els fragments d'una col·lisió catastròfica soferta pel
proto-Plutó en els inicis del sistema solar. |
Més enllà s'estén l'anomenat cinturó de Kuiper, constituït per diverses desenes de milers de
planetoides. En tots els casos, es tracta de cossos constituïts en la seva major part per
gel i per consegüent no poden ser considerats estrictament asteroides, sinó més aviat cometes. Així, per exemple, Chiron va
ser catalogat amb una doble denominació, la d'asteroide i la de cometa, doncs quan està
més prop del Sol fins i tot arriba a desplegar una cua cometaria.
|
 |
|
