LES GRANS EXTINCIONS

Feia molt de temps que els paleontòlegs s'estaven preguntant quines havien sigut les causes de la desaparició dels dinosaures, ocorreguda fa 65 milions d'anys, a la frontera del Cretàcic i el Terciari, els quals durant 140 milions d'anys havien dominat la Terra. Semblava com si a ningú no li interessés afrontar decididament el tema fins que, sobtadament, i de manera totalment independent, a principis de 1980 van aparèixer quatre publicacions degudes a J. Smith i J. Hertogen, K. J. Hsü, Walter Alvarez i C. Emiliani, indicant que la gran extinció va poder tenir una causa extraterrestre. La hipòtesi millor fonamentada va resultar ser la del geòleg Walter Alvarez, fill del premi Nobel de Física Luis Alvarez.

F. Asaro, H. Michel, Luis Alvarez i Walter Alvarez acabaven de fer un descobriment de gran transcendència: a la capa d'argila, d'aproximadament 5 mil·límetres de gruix, que marca la transició del Cretàcic al Terciari van trobar un contingut d'iridi i osmi 160 vegades superior al normal. A més a més, aquesta anomalia existia en 40 llocs comprovats al voltant de la Terra. L'iridi és poc abundant a la superfície de la Terra, però pel contrari ho és molt més als meteorits. Així doncs, van deduir, era probable que un asteroide hagués col·lidit amb la Terra. Per la quantitat d'iridi detectat, havia de posseir una grandària d'uns 10 km. Posteriorment en la citada capa s'han trobat gran nombre d'esfèrules vítries semblants a les tectites que es produeixen quan es fonen les roques. Normalment es produeixen en les proximitats dels volcans, però també a resultes d'impactes de meteorits. L'anàlisi químic va descartar l'origen volcànic.

Un asteroide d'uns 10 km de diàmetre no és un cos de grandària menyspreable, doncs si xoqués amb la Terra, mentre un extrem podria ja estar tocant el fons d'un oceà l'altre estaria començant a creuar la part més alta de la biosfera. A una velocitat de 20 km/s l'energia alliberada per l'impacte podria equivaler com a mínim a 5.000 milions de vegades la potència de la bomba atòmica llançada sobre Nagasaki. Si fos petri o de ferro (com els meteorits) podria excavar un volum de terra cent vegades superior a la seva grandària i donar origen a un cràter de més de 100 km, probablement entre 200 i 300 km. En cas de caure en un oceà, al seu voltant l'aigua hauria bullit, vaporitzant un volum d'aigua entre 20 i 100 vegades superior al seu propi, és a dir, entre 1.000 i 5.000 km cúbics, originant una columna de vapor de 20 a 30 km d'alçària que destruiria la capa d'ozó. Aquesta quantitat ingent d'aigua al tornar a la terra al cap d'uns mesos en forma de pluja o neu, podria donar lloc a precipitacions locals de l'ordre de centenars a milers de litres per metre quadrat. Al mateix temps, el xoc llançaria a l'estratosfera al voltant de 50.000 milions de tones de pols que durant setmanes o fins i tot mesos, bloquejarien la calor i la llum solar, quedant tota la Terra submergida en una llargíssima nit gelada que aturaria la fotosíntesi. És el que ara coneixem com l'hivern nuclear que és el que passaria després d'una conflagració mundial amb armes atòmiques, però amb una intensitat desenes de vegades superior. De fet, els impactes del cometa Shoemaker-Levy 9 sobre Júpiter han mostrat que només amb el material meteòric o cometari n'hi hauria prou per a enfosquir l'atmosfera, això sense tenir en compte tot el material de la pròpia escorça terrestre que seria arrancat i posat en suspensió.

Per si encara no fóra poc, la calor originada per l'impacte hauria de produir un incendi a escala global dels boscs i prades de la Terra. I això és el que es dedueix de l'informe presentat per geoquímics de la Universitat de Chicago donat a conèixer al 1985. En efecte, a la capa limítrofe entre el Cretàcic i el Terciari, la de l'iridi, van trobar una quantitat sorprenentment gran de sutja. Està clar, això hauria d'afegit encara més dramatisme a la catàstrofe, al consumir-se gran part de l'oxigen atmosfèric, transformant-se en el mortífer monòxid de carboni, al mateix temps que hauria aportat encara més núvols de pols absorbent de la radiació solar. Tot el carboni que anés a parar a l'atmosfera a causa de la combustió vegetal, també provocaria pluges àcides a escala planetària que destruirien encara més a la capa vegetal, i afectaria desastrosament al fitoplancton marí que abaixaria els nivells de producció d'oxigen i destruiria les cadenes tròfiques marines.

Si la teoria d'Alvarez és certa, on està el cos del delicte?, és a dir, en quin lloc va col·lidir l'asteroide?. Semble que fa poc es van trobar els restes fòssils d'aquest succés a la península de Yucatán a Mèxic, és el famós cràter semisumergid de Chicxulub. El cràter, que es troba soterrat, posseeix unes dimensions de més de 200 km de diàmetre i es detecta a causa d'anomalies geològiques i magnètiques de la zona. La datació exàcta de l'astroblema indica que té 64,98 milions d'anys, amb un error de 50.000 anys. A més a més, al voltant seu s'han trobat extensíssims jaciments de tectites, indicant clarament la zona de l'impacte.

 

Però, en què va consistir la gran extinció del Cretàcic? D'entrada va significar la fi, no sols dels dinosaures, sinó també del 70% de les espècies vivents, encara que en realitat va tenir molts matisos, però el més desconcertant és que va consistir en un extermini selectiu. És a dir, que mentre alguns grups d'espècies van desaparèixer totalment, altres van aconseguir sobreviure. Per exemple, semble que els invertebrats petits d'aigua dolça, com va ser el cas com els mol·luscs de rius i llacs no es van veure afectats. Pel que fa als animals terrestres, els de gran tamany, a partir de 25 kg de pes, van ser extremadament vulnerables. En referència a la vegetació, semble com si haguessin desaparegut tots els arbres de les selves humides, havent sobreviscut únicament les falgueres. A més a més l'extinció també va dependre de la zona, sent notori que aquesta va ser més aguda i virulenta a l'hemisferi nord que en en el sud.

La gran extinció que va acabar amb els dinosaures no és l'única ni la més important succeïda en els temps geològics. En el Paleozoic hi va haver altres, destacant la de fins de l'Ordovici, en la que es van extingir prop del 90% de totes les espècies vivents.

De tota manera, no existeix una absoluta unanimitat per a acceptar la teoria de l'impacte asteroidal com a causant de l'extinció dels dinosaures. Precisament entre els paleontòlegs és on hi ha (o hi havia fins no fa molt, encara que la situació ha canviat) el major nombre de detractors ja que, segons ells, l'extinció dels dinosaures si bé va ser instantània des d'un punt de vista geològic, va tardar milers o milions d'anys (darrerament posat en qüestió). És possible que l'impacte no fós el punt final, però si el desencadenant i per descomptat va ajudar i molt. Si en alguna cosa ja no existeix cap dubte, és que un cos de grans dimensions va col·lidir contra la Terra fa exactament 65 milions d'anys i a partir d'aquell moment hi va haver una gran extició d'éssers vivents.

Grup d'Estudis Astronòmics