Els asteroides són
cossos irregulars d'aspecte rocós de formes, dimensions i composicions molt variades. El
95% dels coneguts orbiten en una àmplia franja en forma d'anell o tortell entre les
òrbites de Mart i de Júpiter, que s'anomena cinturó
principal d'asteroides; això pressuposa que
també n'hi ha en altres regions del sistema solar. Són de dimensions relativament
petites com ja ha sigut citat al principi, sent el major Ceres amb poc més de 900 km. Hi
ha 30 que superen els 200 km, 700 que mesuren més de 50 km i es calcula que hi ha més
d'un milió amb grandàries superiors a 1 km.
A l'orbitar en la
mateixa, àmplia, zona i posseir molt distintes excentricitats i inclinacions, moltes de
les seves òrbites s'encreuen. Encara que la probabilitat de xocs és baixa en un moment
donat, ja que l'espai buit existent entre ells és molt gran, des que es van formar han
donat al voltant de mil milions de voltes al Sol. Considerant aquesta última dada, a
aquesta escala de temps, les probabilitats de col.lisió entre ells és molt alta.
Respecte a la seva
composició, n'hi ha formats principalment per metalls, altres per roques basàltiques,
altres per compostos més primitius (que no han sofert transformacions), principalment de
carboni i, si estan molt allunyats del Sol, aigua gelada. Les seves formes també són
molt variades, tal com els correspon a uns cossos que han estat sotmesos a continus xocs
entre si, alguns catastròfics (destrucció total del cos original). Així, els majors
són gairebé esfèrics, mentre que els menors són molt irregulars, amb formes
allargades. Alguns són autèntics sistemes binaris (dos asteroides girant un al voltant
d'un altre), com probablement són els casos de Nysa, Ophelia, Pales, Estia, etc. També
n'hi ha amb petits asteroides satèl·lits a certa distància, com és el cas d'Ida amb la
seba lluna Dactyl (descoberta per la sonda Galileu), i també probablement Hebe, Pallas,
Herculina, Melponeme, Kleopatra, Metis, Lucina, etc.
En els últims temps
s'ha avançat molt en el coneixement dels aspectes reals dels asteroides per mitjà de les
tècniques de radar i sobretot mitjançant la seva observació directa amb sondes
espacials, tal com pot veure's en la següent figura que és una composició.
