 |
Poeta, traductor, orador i prosista nascut en
Pollença (illa de Mallorca) al 1854, fill d'una
família de rics propietaris rurals. Va estudiar el batxillerat a l'Institut Balear de
Palma (1866-1871), on va tenir com a mestre Josep Lluís Pons i Gallarza, que li va
inculcar l'humanisme clàssic. Va estudiar Dret a Barcelona (1872-73) prosseguint els
estudis a Madrid (1875-77). El 1873 va publicar la seva primera poesia, La Vall, a la Revista Balear,
i encara que en principi no en era partidari, va participar en els Jocs Florals de 1874
obtenint l'accèssit a la viola amb La primera llàgrima. El 1875, va escriure El pi de Formentor, peça cabdal de la poesia catalana que
no obstant això ni va ser ni esmentada en els Jocs Florals de 1878. Va viatjar a París
on es va introduir en la lectura de poetes francesos i italians que li van deixar la seva
empremta. El 1885 va publicar Poesies. Va llegir els
autors clàssics, particularment Virgili i Horaci, i va publicar Oda
a Horaci (1885). En aquesta època se li va manifestar la seva vocació
religiosa i va anar a estudiar a l'Universitat Gregoriana de Roma (1885-1890), on
s'ordenà sacerdot, doctorant-se en Teologia. En aquells anys va escriure poemes en
castellà que van ser arreplegats en Líricas (1899). |
| De tornada a Mallorca al 1890 va escriure tres poemes narratius: La gerreta del catiu (1895), Castell
del Rei (1896) i La maina (1897), que
constitueixen el volum de caire romàntic De l’agre de la
terra (1897). Al 1900 escriu el gran poema narratiu La
deixa del geni grec, amb el que va guanyar l'Englantina
en els Jocs Florals de Barcelona de 1902. El 1902 és anomenat Mestre
en Gai Saber a Sant Martí del Canigó. El 1903
va editar Tradicions i fantasies, mentre que al 1904 va presidir els Jocs Florals de
Mallorca i també va pronunciar la conferència La forma
poètica a l'ateneu Barceloní, on rebutja tant la poesia basada només en la
inspiració, així com la tendència massa retòrica i parnassiana, proposant en el seu
lloc una harmonia entre la forma i el contingut. En 1906 va publicar Horacianes, amb
el que va obtenir un clamorós èxit a Catalunya. Aquell mateix any va pronunciar el
discurs presidencial dels Jocs Florals de Barcelona i va intervenir al Congrés
Internacional de la Llengua Catalana. El 1907 va publicar noves Poesies,
una recopilació de les seves anteriors, ampliada amb moltes d'altres inèdites.
Com a resultat d'un pelegrinatge a Palestina, el
1908 va publicar Visions de Palestina, inicialment
anomenades Croquis d’Orient. Es tracta d'una
recopilació de 26 odes en prosa, en les quals va adaptar el versicle hebreu a la llengua
catalana. El 1909 va ser nomenat canonge de la seu de Mallorca. Els fets de la Setmana
Tràgica de Barcelona pareix que li van influir profundament, doncs des de llavors només
va publicar dos exercicis de Via-Crucis (1907 i 1908) i els Sermons
panegírics (1916).
També va traduir al català textes de Virgili,
Dant Alighieri, Petrarca, Miquel Àngel, Víctor Hugo, Lamartine, els Himnes, de Prudenci, així com novel·les del francès
Reynés Monlaur al castellà: Después de la Hora Nona,
Mirarán hacia Él i Almas
celtas.
En 1921 va pronunciar al Museu Diocesà la que
seria la seva darrera conferència: Dant Alighieri i la seva
obra, ja que el 16 d’octubre de 1922, mentre estava predicant un
panegíric de Santa Teresa de Jesús, va caure fulminat a la trona.
- EL PI DE FORMENTOR
-
- Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
- més poderós que el roure, més verd que el taronger,
- conserva de ses fulles l'eterna primavera,
- i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
- com un gegant guerrer.
-
- No guaita per ses fulles la flor enamorada,
- no va la fontanella ses ombres a besar;
- mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
- i li donà per terra l'esquerpa serralada,
- per font la immensa mar.
-
- Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
- no canta per ses branques l'ocell que encativam;
- el crit sublim escolta de l'àquila marina,
- o del voltor que puja sent l'ala gegantina
- remoure son fullam.
-
- Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
- revincla per les roques sa poderosa rel;
- té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
- i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
- de les amors del cel.
-
- Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
- domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
- per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
- el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
- per glòria i per delit.
-
- Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
- i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
- llavors ell riu i canta més fort que les onades
- i, vencedor, espola damunt les nuvolades
- sa cabellera real.
-
- Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
- com a penyora santa duré jo el teu record.
- Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
- i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
- O vida, o noble sort!
-
- Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
- i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
- Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
- i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada
- com l'au dels temporals.
Miquel Costa i Llobera
|
|
