 |
 |
Quan Ceres va ser descobert ja era
coneguda la anomenada llei de Titius-Bode. Això és, si es
comparen entre si les distàncies creixents entre els planetes, es veu que segueixen una
progressió que ja va ser indicada per l'alemany Wolf al 1741, publicada pel seu
compatriota Titius al 1772 i finalment formulada per Bode al 1778. Aquesta progressió,
que es denomina llei de Bode, s'estableix de la següent manera: presa una sèrie de
números, començant pel 0 i a continuació el 3, i doblant després cada vegada el valor
a partir de la segona xifra. s'obté el següent: 0, 3, 6, 12, 24, 48, 96 i 192. Si
s'afegeix a continuació 4 a cada un d'aquests números, resulta la nova sèrie: 4, 7, 10,
16, 28, 52, 100 i 196. Doncs bé, aquesta relació de números resultant és sensiblement
la mateixa que la que existeix entre les distàncies dels planetes al Sol, atribuint el
número 10 a la Terra. En efecte, els valors reals són 3,8 per a Mercuri, 7,2 Venus, 10
la Terra, 15,2 Mart, 52 Júpiter, 95,5 Saturn i 191,9 Urà. Tot concordava excepte en un
punt, en que en el valor 28 no existia cap planeta, que es va suposar que encara no
s'havia descobert. Quan Piazzi va descobrir Ceres, es va veure que li corresponia un valor
27, molt pròxim al 28 que la llei de Titius-Bode preveia, amb la qual cosa aquesta
semblava provada. Pewrò, no només aquesta llei no es compleix en el cas de Neptú, que
en aquella època no es coneixia la seva existència, sinó que va ser desconcertant quan
al 1802 es descobria un segon asteroide a una distància semblant a la del primer i
després un tercer, i un quart...
Per a explicar-ho, al 1803 Olbers va proposar una arriscada hipòtesi: entre les òrbites
de Mart i Júpiter hi hauria existit un planeta, anomenat Minerva, que per alguna causa
desconeguda hauria esclatat i les seves restes serien Ceres, Pallas, Vesta, etc., els
asteroides que s'anaven descobrint.
 |
Heinrich Wilhelm Olbers
(1758-1840), doctor i astrònom alemany, més conegut per la formulació de la Paradoxa
d'Olbers, va ser el descobridor del segon asteroide descobert, Pallas, i del quart i més
brillant de tots, Vesta. Així mateix va ser el primer a desenvolupar una teoria sobre
l'origen dels asteroides que va tenir gran acceptació durant prop de 150 anys. |
Encara que la hipòtesi d'Olbers va
aconseguir gran popularitat en els següents 150 anys, se li poden formular moltes
serioses objeccions. La primera és la pròpia explosió de "Minerva", doncs els
planetes no esclaten, encara que podria esquivar-se suposant un impacte catastròfic en
les èpoques primordials. Un segon punt és que les òrbites no semblen procedir totes
elles d'un únic succés explosiu. En tercer lloc, els meteorits que es troben a la Terra,
fragments dels asteroides, en la seva major part estan constituïts per material primitiu
que mai no ha sofert processos de escalfament o de compressió, com hauria succeït en el
cas d'haver constituït part d'un planeta de tipus terrestre. I en quart lloc, la massa
total de tots els asteroides és molt petita, tant que si es pogués reunir tota ella,
equivaldria només a 5 centèssimes de la massa de la Terra.
No va ser fins als anys 50 del segle XX que no hi va haver una teoria amb suficient
entitat que pogués fer front a la hipòtesi d'Olbers. Es va deure al soviètic V.S.
Safronov: els asteroides no serien les restes d'un planeta destruït, sinó d'un planeta
avortat. Aquests són els arguments: a partir de la nebulosa primitiva es van formar
nombrosos cossos sòlids, els planetèssims, d'unes poques desenes de quilòmetres de
diàmetre. Xocant entre si a baixes velocitats es van unir formant cossos majors, que al
seu torn anaven escombrant els més petits, com qui diu devorant-los i augmentant de volum
i massa fins a constituir els planetes. A partir d'aquest esquema, a la franja
d'asteroides s'hauria començat a formar un planeta, el nucli primigeni del qual tal
vegada va ser Ceres, el major asteroide amb uns 900 km de diàmetre i una massa equivalent
a una mil·lèsima de la terrestre. No obstant això, aquest creixement es va avortat pel
desenvolupament cada vegada més ràpid del seu veí el proto-Júpiter, la influència
gravitatòria del qual va provocar que cada vegada fossin més modificades les òrbites
dels primitius asteroides, augmentant les seves velocitats de col·lisió de manera que
els xocs entre els fragments, en comptes de ser constructius, es van tornar destructius.
Simulacions per ordinador han mostrat que aquest model és plausible.
Al Dr. George Wetherill, nascut en Philadelphia en 1925
i que fins a 1967 no va publicar el seu primer treball relacionat amb els asteroides, se
li deuen grans aportacions en el coneixement de la dinàmica d'aquests cossos, com per
exemple dels Earth-Crossing, havent destacat també per la seva teoria sobre la
formació dels asteroides que en cert mode acosten la hipòtesi d'Olbers i la teoria de
Safronov. Per a ell, la influència de Júpiter va poder impedir l'acumulació de material
a la zona dels asteroides molt més tard del que se suposava, quan ja s'havien format
diversos embrions de planetes de la grandària de la Lluna o Mart. Els successius
encontres propers i les col·lisions d'aquests proto-planetes entre si, els hauria
fragmentat i situat en òrbites inestables, i a partir d'aquí haurien col·lidit amb els
planetes o bé haurien sigut expulsats fora del sistema solar. Això explicaria el per
què no semblen procedir tots d'una mateixa òrbita, que és una de les objeccions a la
hipòtesi d'Olbers, encara que això no explica el que els meteorits estiguin compostos
per material primitiu, objecció que resol la teoria de Safronov.
 |
Es pot calcular la
quantitat de matèria que existia a la nebulosa primitiva a distintes distàncies del Sol,
afegint a la massa dels planetes existents els elements volàtils i els gasos que es van
perdre per diversos motius (alta temperatura, reduïda gravetat, etc). La comparació amb
els continguts actuals indica que existeix un important dèficit a la zona dels asteroides
i, en menor grau, de Mart. Això suggereix que per algun procés desconegut aquesta regió
va resultar "buidada". |
Si Júpiter és el responsable que entre
ell i el planeta Mart, en comptes d'un o diversos planetes, només existeixi un gran
nombre de petits fragments, pel contrari, també sembla ser el responsable de que aquests
hagin persistit fins als nostres dies. En efecte, durant la formació del sistema solar se
suposa que no sols hi havia planetèssims entre Mart i Júpiter, sinó de cap a cap de la
nebulosa primitiva en el de la qual el si es formaven el Sol i els planetes (actuals i
passats). Constituïen les restes o enderrocs sobrants responsables de l'intensíssim
bombardeig meteòric que van sofrir tots els planetes i satèl·lits, sobretot durant els
seus primers 400 milions d'anys de vida. Aquests petits cossos, en uns casos van xocar amb
altres cossos similars, amb els planetes o contra el Sol, mentre que en altres casos van
ser expulsats del sistema mitjançant encontres pròxims amb cossos més massius. El
resultat final va ser que tot l'espai interplanetari, una vegada finalitzat el gran
bombardeig, va quedar pràcticament buit, a excepció del cinturó d'asteroides que
existeix entre Mart i Júpiter. Aquest fet suggereix que va ser la influència
gravitatòria de Júpiter, la mateixa que havia avortat la formació de l'hipotètic
"Minerva", la responsable de conservar els seus "embrions".
|
 |
|
