LA VIA LÀCTEA
que com anell guarnit de pedres fines
cenyeix la immensitat de l'hemisferi?
Jo ho preguntí als mitòlegs,
i un respongué –És un raig de llet de Juno
caigut mentre donava el pit a Hèrcules–.
de son carro de foc, un astre, eixint-se
de son camí ordinari,
socarrimà l'espai en sa carrera.
ne demanava als filosops i astrònoms.
Me respongué Aristòtil: –És un núvol
de vapors secs que més amunt de l'èter
cabellera de flames arrossega.
–No! –digué un seu deixeble–. En lo principi,
al començar lo Sol los seus viatges
per volta estel·lífera, son carro
deixà en lo firmament eixa rodera.
–Jo crec –digué Demòcrit–
que és la claror dels astres que a miriades
en la blavor sidèrea s'acongesten
com sobre el Nil los platejats nenúfars–.
Demaní son parer a Teofrastes,
i em respongué: –Això és la soldadura
amb què Déu encaixà els dos hemisferis
que formen l'estrellada. Per l'escletxa
que deixa lo cosit, la llum de dintre
del firmament brolla i traspua a fora–.
i em digué que és la via de Sant Jaume,
per on, a son exemple,
les ànimes se'n pugen a la Glòria.
lo vell pastor de Núria,
mes posí sa contesta lluminosa
damunt la d'Aristòtil
i la de tots los savis de la Grècia.
A LES ESTRELLES
Indica mihi quem diligit anima mea
harmòniques estrelles,
cascavells d'or del carro de la nit,
quan per regions d'ignotes meravelles
a volar se m'emporta l'esperit!
bressant l'ànima mia
se l'enduu d'un espai a l'altre espai,
d'un dia soleiós a l'altre dia,
per mars de llum que no fineixen mai.
vola de branca en branca;
jo navego allí dalt de món en món;
com arbre d'univers pertot arranca,
i un sol veig nàixer on un altre es pon.
duu mons per diadema
i un ample rossegall d'estels divins,
com al sortir dels fons del mar la trema
porta corals i peixos argentins.
brillants i perles mena
al fons de sa zumzada transparent,
que, majestuosa, nítida i serena,
camina de llevant cap a ponent.
l'onada fugitiva
de música, de vida i de claror;
de tant en tant, font de claror més viva,
trobo, entre naus d'argent, una illa d'or.
sovint de l'èter brota,
ses esteles d'argent entrellaçant,
com la nota melòdica amb la nota
de Palestrina en lo solemne cant.
i sols que s'hi coronen
de jerarquies de satèl·lits reis,
i seguint uns als altres, s'estalonen
per la brida guiats d'eternes lleis.
d'estrella més hermosa
jo cerco els ulls, jo us cerco a Vós, mon Déu.
Oh cels! On és sa tenda lluminosa
en eix desert sens fi, si la veieu?
mostrau-me ja la imatge
que cerco aletejant de dia i nit;
prou de blavor, prou de llustrós fullatge:
ensenyau-me la Flor de l'infinit.
de vostra soleiada
se deleix la meva ànima en lo món!
Oh, que sia una gota de rosada
que, el Sol al veure en sa mirada, es fon!
LA LLUNA
La Luno es un
soleu que ha perdù sa perruco.
Adagi provençal
se posaren los astres a dansar;
jo no sé pas quin astre se casava
amb no sé quina estrella
del món la primavera a l'apuntar.
dóna la mà a l'Estrella del matí;
l'Orion que floreix com una rosa
s'aparella amb lo Sírius,
lo lliri blanc del sideral jardí.
cada amorós planeta resplendent,
i, arrossegant sa cabellera solta,
lo vagarós cometa
deixa estela de foc pel firmament.
com busques d'un horari gegantí;
prop del Tauro es rumbegen pariones
les Híades i Plèiades,
lo Cisne s'acomboia amb lo Delfí.
i amb ses vuit llunes que no minven mai,
com un joglar tirar enlaire puga
sa rutlla i ses pilotes
que pugen i davallen per l'espai.
sis atxes resplendents en lo zenit,
brillants de la Corona que Ariana
deixà en lo cel suspesa
perquè en son front la rumbejàs la nit.
Pare
del dia, el Sol dansa amb la Lluna,
que era allavors esplèndida com ell;
sa cara, un temps, com ara no era bruna;
sos ulls guspirejaven,
i era de raigs de l'alba son cabell.
los meteors retreien sa rossor,
i, com esbart de cèliques abelles,
los astres festejaven
de son jardí l'enlluernanta flor.
Al
sentir-se lloar de tan hermosa,
esbalaïda deixà caure el vel
amb què fóra llavors poncella closa,
i un crit de meravella
féu ressonar la cúpula del cel.
de ses antigues cendres un grapat,
que enterboleix sos ulls i l'emmascara:
astre es quedà la Lluna,
mes sense llum, com un carbó apagat.
Des
de llavors, com una flor d'obaga,
rodant per les tenebres de la nit,
sempre la Lluna pàl·lida s'amaga
de l'astre hermós del dia,
si el troba pels camins de l'infinit.
LA POLAR
volgué aixecar un tabernacle ric
de cap a cap, per veure son imperi
en l'estesa regió de l'infinit.
Amb
carreus de topazi i d'esmaragda
fonamentà l'alcàsser de safir,
més ample que la terra i la mar fonda,
més ferm que les muntanyes de granit.
Nostre
Montseny no fóra bo per sòcol,
ni el Pirineu altívol per pedrís;
si el vell Montblanc pujàs a l'Himalaia,
per un de sos graons fóra petit.
Lo Sol
que deixa el pensament enrera,
llançant-se per l'espai eixampladís,
si vol veure un cantó de l'edifici
ha de fer tot un dia de camí.
La
coronà de cúpula espaiosa,
tiara florida que es posà la nit,
de llustrosos crepuscles circuïda,
perlejada d'estrelles a raïms.
De
l'ample frontispici de l'alcàsser
volgué posar un gran rellotge al mig,
fixà al centre de l'òrbita una estrella
que volten les del carro de David,
aqueixa broca immensa de l'horari
que, com si fos del Criador lo dit,
a l'Univers li va comptant les hores
que li falten encara per morir.