Les constel·lacions del cel

Les constel·lacions no són altra cosa que agrupacions d'estrelles arbitràriament relacionades entre sí. L'origen de les constel·lacions és molt antic, i en alguns casos podem remuntar-nos milers d'anys per a trobar les primeres referències d'alguns d'aquests asterismos, i les persones que van agrupar les estrelles formant figures ho van fer més aviat per motius religiosos que no científics, a més de que cap de les persones que pogués contribuir a la invenció d'una constel·lació, podia imaginar ni remotament com era la veritable naturalesa de les estrelles, la de la volta celeste i les distàncies a les que es troben aquestes.

Ja que en el cel l'única cosa que veiem és una projecció de tots els astres, generalment ens trobarem que les estrelles que es estan pròximes en la volta del cel formant una constel·lació, en realitat es troben separades entre si distàncies que poden ser enormes (Figura 1).

Figura 1. Que les estrelles estiguin pròximes en el cel formant una constel·lació no vol dir que ho estiguin realment a l'espai. Per exemple, en el cas de l'Óssa Major, la relació de distàncies entre la més propera a la més allunyada de la Terra pot ser superior a tres.

Un dels grups de constel·lacions més famosos és el zodíac i és també un dels més antics. Actualment està format per dotze constel·lacions, i posseeix una importància especial per que és el grup de constel·lacions per on discorre la eclíptica, és a dir, per on es va desplaçant el Sol al llarg de l'any. Com la Lluna i els planetes posseeixen òrbites que a més es troben pràcticament en el mateix pla que l'òrbita terrestre, aquests també es mouen en el cel prop de la eclíptica, creuant també totes les constel·lacions del zodíac.

Excepte les estrelles, i per tant les constel·lacions circumpolars que són visibles en qualsevol nit de l'any, la resta de les constel·lacions que són ocultades temporalment per l'horitzó, només són visibles en determinades èpoques de l'any. Així és freqüent sentir dir que Orió és una "constel·lació d'hivern", mentre que el Cigne o el Sagitari són "constel·lacions d'estiu", mentre que la constel·lació de Andrómeda posseeix la seva millor època de visibilitat a la tardor. Cada any són visibles les mateixes constel·lacions en les mateixes regions del cel a les mateixes èpoques de l'any, i veurem que és fàcil entendre per què succeeix així. Segons la Figura 2, quan la Terra es troba en el punt de la seva òrbita assenyalat com 1, durant la nit són visibles les constel·lacions assenyalades com "a" , però les assenyalades com "b" no ho són, ja que per efecte de perspectiva es troben pròximes al Sol i com que únicament serien visibles durant el dia, la llum solar diürna ens impedeix la seva visió. La situació canvia quan la Terra es troba en 2. En aquest punt de la seva òrbita, el grup d'estrelles assenyalat com "b" si que és visible durant la nit sense cap impediment, però el que abans era visible, el "a", ara es troba novament proper al Sol, pel que ara són invisibles. El resultat de tot això és que durant un any complet, mentre la Terra va girant entorn del Sol, unes constel·lacions es van fent progressivament visibles mentre que unes altres es van apropant al Sol i per tant fent-se invisibles. Aquest cicle es repeteix cada any igual, i és la raó per la qual Orió només es veu en òptimes condicions a l'hivern, el Cigne i el Sagitari a l'estiu, etc.

Figura 2.