Sí la Lluna roda, perquè sempre ens mostra la mateixa cara? 

Ja l’Home Antecessor d’Atapuerca, com també, un més proper Neandertal a la Cova Negra de Xàtiva (València), podien veure que als plenilunis la Lluna sempre els mostrava la mateixa e invariable imatge, amb uns caràcters peculiars de taques clares (conjunts de cràters d’impacte i valls) i altres més fosques, zones de planícia. Hui sabem, que no són altra cosa que els mateixos accidents orogràfics que hi ha a la Lluna i que tan bé es conserven pel fet de no hi haure atmosfera. Però, el que mai sabrem, és si aquestos primitius hominits, amb la seua incipient intel·ligència, ja els feia preguntar-se què podia ser la Lluna, el perquè la seua imatge unes vegades s’ha aprimava i altres s’engrossia. A les hores, hui, casi tothom entén que les fases de la Lluna són el resultat de la il·luminació que rep del Sol i segons es troba al voltant de la Terra. Però s’ha de dir que la gent que no té cap vinculació amb l’astronomia no està al corrent de que la Lluna roda sobre el seu eix, com qualsevol astre, però sempre mostrant cap a la Terra el mateix hemisferi o cara. Per moltes Llunes plenes que mirem sempre veurem la mateixa cara i imatge. Amb tot això, degut a un lleuger moviment d’oscil·lació, libració, podem veure-li fins al 59 % de la superfície esfèrica total de la Lluna.

Rotació capturada o sincrònica  

La Lluna durant el trajecte al voltant de la Terra, una translació, realitza al mateix temps una rotació sobre el seu eix, mostrant així, sempre el mateix hemisfèric o cara. En la il·lustració veiem com l’euro italià de dins (Lluna), encunyat amb Proporcions del cos humà de Leonardo da Vinci, realitza tota la translació encarant sempre els peus cap a la Terra. Açò sols s’entén si l’euro realitza sols una rotació sencera i sincronitzada en el transcurs d’una la translació. És a dir, els dos moviments lunars, translació i rotació, comparteixen idèntic període de temps, aproximadament 28 dies terrestres (la translació amb referència sideral dura 27,3 dies). Dient-ho més clar, una translació lunar dura el mateix que la seua rotació, 28 dies. De no ser així, quan mirem l’euro de més a fora (il·lustració) vegem que al no realitzar cap rotació, aquest cos, igual mostra cap a la Terra, els peus, el costat esquerre, el costat dret, com també la testa. Per tant, aquest euro no amaga res, ho mostra tot.  

Evolució sistema Terra-Lluna

En un principi, desprès de heure’s format la Lluna, un gran satèl·lit d’excepcional gran dimensió, que abans orbitava molt més a prop de la Terra, i que degut als forts tirons gravitatoris que s’exercien mútuament, es varen creà prominents deformacions als dos cossos. A la Terra, els oceans i l’atmosfera, hidrosfera, sofrien un major bombament al seu pas per davant de la Lluna. Sofrint-ho també, i per estrany que parega, als meridians oposats. Per això, abans, la pujada d’aquestes dues marees diàries era molt més exagerada. A més, la Terra rodava més ràpida, els dies eren més curts. La Lluna, al orbitar més a prop, sofria una deformació allargada i sempre encarada cap a la Terra (com un ou gitat), degut tot, al major poder deformador que exercia la gravetat terrestre. La Lluna també rodava més ràpida sobre el seu eix, no tenia una rotació capturada, és a dir, durant una translació feia varies rotacions, mostrant així, tot el globus lunar a la Terra. Però degut aquestes deformacions de la matèria als dos cossos i la continua fricció o rosament d’aquestes dues deformacions (les dues marees terrestres i la primitiva deformitat de la massa lunar), comportaren un continu consum d’energia que durant el transcurs de milions anys segué agafada de l’energia de rotació d’ambdós cossos. Per aquest motiu la rotació lunar anà frenant-se i perdent velocitat, fins a fer sols una rotació per cada translació (rotació capturada). Pel mateix efecte la Terra, poc a poc, anà perdent velocitat de rotació i els dies s’han anat allargant. Hui, la duració del dia (24 h) s’allarga a raó de tres mil·lèsimes de segon per segle.

Sonda soviètica, Lunik 3

El 6 d’octubre de 1959 la menuda sonda Lunik 3 mostrà, per primera vegada a la humanitat, imatges fotogràfiques de l’altra cara del nostre satèl·lit natural, tan visualment inaccessible. Que paradoxa, quan a meitat del segle XX presumíem de rebre fotografies de galàxies molt allunyades, encara desconeixíem l’altra cara de la nostra veïna Lluna. I què hi ha a l’altra cara de la Lluna?. Doncs, està el que queda del cràter Aitken, situat al pol sud de l’hemisfèric ocult, descobert per la sonda Clementine en 1994. Aquest és el cràter d’impacte més gran conegut al Sistema Solar, amb 2.500 km de diàmetre i 13 km de fondària, d’una antiguitat de 4000 milions d’anys. S’imagineu el còdol de meteorit!.  

Josep Emili Arias
Agrupació Astronòmica Safor, Gandia

 Grup d'Estudis Astronòmics