Barcelona i la mesura del Metre

El meridià de Paris era el punt de referència orígen pels navegants i geògrafs francesos, com el meridià de El Hierro (Canàries, punta de Orchilla, 18º Oest ) ho havia estat per a tothom des de Ptolomeu, i el de Greenwich ho és ara des de 1884.

El meridià de França el formen els diferents elements que determinen la posició geogràfica del meridià de Paris, que passa per l'observatori de Paris i travessa França de nord a sud, des de Dunkerque a Perpinyà (llavors ja sota administració borbònica des del Tractat dels Pirineus, 1659). La construcció i determinació del meridià de Paris va començar el 1669 sobre un arc entre Amiens i Paris amb la participació, entre d'altres, de Jean Picard (1620-1682) que va crear els instruments i els mètodes geodèsics i va obtenir un valor força ajustat del radi de la Terra, 6372km, sent la llargada d'un grau de meridià d'entre 111 i 112 km. Els valors acceptats actualment són 6378 km de radi equatorial mig i 6357 km de radi polar mig.

El meridià de França es va acabar uns 50 anys més tard, el 1718 comptant amb la participació de Jean-Dominique Cassini, primer director de l'Observatori de Paris, el seu fill Jacques i Philippe de la Hire. Va ser revisat més tard entre 1739 i 1740 per l'abat La Caille, Cassini de Thury et Maraldi. El 1790, l'Assamblea Nacional de França proposà, per a acabar amb el caos que comportava la multiplicitat de sistemes de mesura, la definició d'un sistema unificat de pesos i mesures. Es va encarregar el projecte a l'Acedèmia de Ciències que va crear una comissió formada per Borda, Condorcet, Lagrange, Lavoisier, Tillet afegint-s'hi posteriorment Laplace i Monge. Foto: Quadrant geodèsic de finals del segle XVIII exposat a l'observatori Fabra de Barcelona.

El decret del 26 de març de 1791 aprovà la definició del metre (del grec metron, mesura) com la deumilionèssima part d'un quart del meridià terrestre, i encarregà a l'Acadèmia de Ciències la realització del projecte, el qual comportà la remesura del meridià entre Dunkerke i Barcelona.

Poc abans, i per tal de determinar la forma del globus terrestre, un dels grans debats científics del segle XVIII, s'havien mesurat altres meridians, en particular a Lapònia (vers els pol nord) i al Perú (sobre l'equador). Però tement que la deformació de la Terra (aixafada pels pols, és a dir radi equatorial major que el radi polar) no introduïs errors en la determinació de la mesura del metre, l'Acadèmia va decidir mesurar-lo al voltant dels 45º de latitud. I una de les maneres més fàcil per fer-ho era perllongar el meridià de Paris ente Dunkerque (N 51º) i Barcelona (N 41º), del que ja es coneixien resultats preliminars i la posició de moltes de les fites geodèsiques per fer les triangulacions. 

Pierre-Francois André Méchain (1744-1804) i Jean-Baptiste Joseph Delambre (1749-1822) van rebre així l'encarrec d'efectuar les mesures geodèsiques pertinents per a calcular l'arc del meridià i poder deduir la longitud del metre. L'encàrrec va durar de 1792 a 1798.

Foto: cercle de Borda; museu de Bolònia.

En la seva tasca de mesuradors de la Terra, Méchain i Delambre van emprar cercles de reflexió de Borda com el de la fotografia per mesurar els angles amb la més alta precisió de l'època. El de la fotografia va ser fet per Lenoir, a Paris, entre 1790 i 1800. El 1799, després de gaire be 7 anys, Delambre i Méchain dedueixen la longitud d'un quart de meridià de Paris i presenten el resultat a l'Acadèmia de Ciències. Així la llei del 10 de desembre de 1799 fixà la longitud del metre dient ... ... la deumilionèssima part de l'arc meridià terrestre comprés entre el pol nord i l'equador queda fixat definitivament, expressat amb l'antic sistema de mesura, igual a 3 peus, 11 línies i 296 milèssimes.

A principis del segle XIX (1806-1809), François Arago i Biot van continuar cap el sud, pel Pais Valencià i vers les illes Balears, les mesures fetes uns anys abans per Méchain i el seu equip vers el nord.

Les referències geodèsiques a Barcelona

On van situar Méchain i el seu equip els vèrtex geodèsics per mesurar el Meridià pels volts de Barcelona entre 1792 i 1793 ?

• La torre de l'homenatge del castell de Montjuïc, extrem  sud de l'arc de mesura.
• La torre del rellotge del port de Barcelona, antic far del port.
• El campanar nord de la Catedral de Barcelona (el més proper a la plaça de Sant Iu).
• El terrat de l'hostal La fontana de oro, al carrer Escudellers (avui Avinyó) cantodada carrer Ample.
• Ciutadella de Barcelona.

Pica el mapa si vols saber més coses dels vèrtex.

En la seva estada a Barcelona, Méchain va fer coneixença del metge i científic Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) exemple d'il·llustrat, membre de l'Acadèmia de Ciències de Barcelona, i inventor del telègraf elèctric (1795). El 25 de febrer de 1793 Méchain visità la masia d'en Salvà propera a Montserrat per observar un eclipsi de Lluna. L'endemà, inspeccionant una nova bomba hidràulica instal·lada per regar les terres d'en Salvà, Méchain pateix un accident que el deixa greument ferit, inconscient durant molts dies i amb el braç dret amb moviments limitats de per vida. Reprengué l'activitat després d'una convalescència de 5 mesos i cures a Caldes (Estrach, Montbui, Malavella ?).

Sembla força probable que en la seva estada a Barcelona, Méchain s'hostatges en una fonda anomenada La Fontana de Oro situada al carrer Escudellers, llavors un dels carrers més distingits de la ciutat. Des del terrat de la fonda va realitzar algunes mesures geodèsiques durant l'estiu de 1793.

Actualment Barcelona recorda la gesta de la mesura de l'arc de meridià entre Barcelona i Dunkirk, i del metre com unitat de mesura de distància, amb un monument aixecat el 1992 al centre de la plaça de les Glòries catalanes, a la intersecció de la Gran via de les Corts catalanes, l'avinguda Diagonal i l'avinguda Meridiana.

El monument és obra de F. Scali i A. Domingo i va ser una donació de l'Ajuntament de Dunkirk a Barcelona per commemorar el bicentenari de l'inici de la mesura del Meridià en l'any dels Jocs Olímpics (1992).

A l'extrem nord del monument, que representa el perfil de la terra seguint el meridià (Pirineus a la dreta, Dunkerque a l'esquerra), una placa mostra fórmules involucrades en la triangulació geodèsica, un mapa amb el meridià de Paris entre Dunkerque (N 51º 2' 9.20") i Barcelona (N 41º 21' 44.95"), amb tots els seus punts geodèsics i la següent inscripció en català, espanyol i francès:

El 20 de Juny de 1792 Jean Baptiste Délambre i Pierre Méchain començaren a mesurar el meridià de Paris entre Dunkerque i Barcelona. Aquesta operació, que serà objecte de sis anys de comprovacions trigonomètriques, permetrà calcular la circumferència de la Terra i determinar el metre com deumilionèssima part del quart de meridià terrestre.

Lectures relacionades:
El naixement del metre; Enric Moreu-Rey; Ed. Moll 1956
Histoire de ma jeunesse; François Arago; Ed. C. Bourgois, 1985
Ciel et Espace, Mars 1996, pag. 68.
La méridienne; Denis Guedj; Ed. Robert Lafont, 1997
La revolución del metro; J.A. de Lorenzo Pardo; Celeste Ediciones, 1998
Le mètre du monde; Denis Guedj; Ed. Seuil, 2000
Sr. Francesc Almor, comunicació personal.
50 vegades Barcelona, guia de visita de la ciutat; JM. Huertas i P. Encinas; Aj. Barcelona, 1996

Inici
Actualització: maig 2002
(c) Jordi Iparraguirre, text i fotos en color.
http://www.astrogea.org/ipa/galeria/bcnmetro/index.html

 http://www.astrogea.org/ipa/galeria/index.html