Fenòmens mutus dels satèl·lits de Júpiter

.

 

Durant molt de temps els fenòmens mutus van ser considerats com meres curiositats, sense cap tipus d'interès científic particular, per la qual cosa resulta difícil de trobar bibliografia antiga referent a ells. Així, Bertrand M. Peek (1958), malgrat dedicar-els-hi un capítol en el seu famós llibre The Planet Júpiter comenta sobre ells: No hi ha res especialment rellevant en les ocultacions mútues. Un punt d'interès, no obstant això, és que poden destacar molt bé la diferència en els albedos dels satèl·lits.., i prossegueix Són convenients prediccions de les ocultacions mútues, però no necessàries...

El primer relat d'un fenomen d'aquest tipus el devem a un granger de Saxon que es deia Arnold, qui en el 1693 va observar casualment una ocultació d'Europa per Ganímedes. No obstant això, la que pot considerar-se oficialment com la primera observació científica d'un fenomen mutu no va tenir lloc fins dos segles més tard. Va ser precisament Comas i Solà qui la va realitzar el 1891, consistint en una ocultació parcial que involucrava Ió i Europa, ignorant-se si l'observació va ser casual o prèviament determinada mitjançant el càlcul.

Amb posterioritat el Reverend Webb, en Celestial Objects for Common Telescopes, cita una observació del Reverend Espin publicada el 1917 com la primera observació de l'eclipsi d'un satèl·lit per l'ombra d'un altre satèl·lit. Després cal esperar fins el 1920, any en el que es van fer prediccions sobre alguns eclipsis, però van resultar bastant imprecises i en prou feines van poder ser observats. En les ocasions posteriors de 1926, 1931-32 i 1937-38 es van realitzar noves prediccions, però en realitat tan sols van ser observats uns pocs fenòmens per part d'alguns afeccionats. Amb la II Guerra Mundial i durant les dues dècades posteriors ni tan sols es van publicar taules de fenòmens. De fet, fins i tot es va abandonar per part dels professionals les observacions fotoelèctriques rutinàries dels eclipsis normals o clàssics dels satèl·lits, malgrat que la teoria de Sampson, publicada el 1910, ja mostrava llacunes i imprecisions doncs els fenòmens no esdevenien a l'hora prevista calculada.

A partir de 1960, amb els vols espacials a la Lluna i a altres planetes, els astrònoms van tornar a interessar-se pels satèl·lits naturals per dos motius principals: l'exigència imposada per les sondes espacials de conèixer a curt termini la posició d'aquests cossos, el que implica càlculs d'integració numèrica molt complexos, i l'aparició de les computadores que permeten realitzar-els amb relativa facilitat. Així, el 1973 Kaare Aknes i Jean-Eudes Arlot, entre d'altres, van realitzar tímids intents d'observar els fenòmens mutus. El 1979 les observacions van començar a fructificar i el 1985, després d'una campanya de cooperació mundial entre professionals i afeccionats (dirigida per Franklin des d'Amèrica i Arlot des d'Europa), es va aconseguir obtenir 418 corbes fotométricas de llum corresponents a 237 fenòmens distints del total de 361 teòricament visibles des de la Terra.