INTRODUCCIÓ

Després de l'erupció soferta per la NTB al 1990, en el límit sud de la banda van aparèixer unes taques fosques que es desplaçaven a velocitats de l'ordre de 125m/s. Aquestes taques, molt possiblement relacionades amb alteracions de velocitat del corrent en doll situat a 24ºN, van resultar ser uns vòrtex extraordinàriament longeus com es demostra en un treball publicat recentment a ICARUS. L'aparició de vòrtex de llarga vida en el "jet" de la NTB, es tracta d'un nou tipus d'activitat atmosfèrica mai vista fins ara. El seguiment dels vòrtex es va efectuar fins a 1998, però les imatges del planeta preses a l'agost del 2000 encara mostren taques fosques en el límit sud de la NTB (NTBs). Encara que els indicis apunten a que les taques fosques vistes en aquesta aparició són les mateixes, ningú no ha tornat a realitzar un estudi de posició de les mateixes. Les taques són visibles en imatges de bona resolució preses amb telescopis d'obertures petites o moderades i seria francament interessant demostrar que els detalls que encara podem veure al límit sud de la NTB són els mateixos que van deixar d'estudiar-se el 1998.

De l'estudi dinàmic i morfològic realitzat sobre els vòrtex foscos de la NTBs, a continuació presentem l'estudi morfològic detallat per a tots aquells investigadors que poguin tenir interès per a seguir estudiant el fenomen.

UN POC D'HISTÒRIA

Entre el 10 i el 17 de febrer de 1990 es va produir la darrera erupció clàssica de la NTB a la zona del pic del "jet" situat a 24ºN, amb l'aparició de material blanc d'origen convectiu i formacions ennuvolades fosques (Sánchez-Lavega i col., 1991). Durant la segona meitat de 1990 la NTB es va regenerar convertint-se en una banda de baix albedo ampla i uniforme, ben distinta de l'aspecte que va mostrar al 1979 quan va ser fotografiada pels Voyager 1 i 2. Aquest aspecte es va prolongar durant quasi tot 1991 fins que a finals de 1991, van aparèixer taques fosques al límit sud de la NTBs.

Tant els canvis d'albedo de la NTB com les taques fosques de la NTBs han sobreviscut durant el període que abraça des de 1991 fins a la temporada 1998-1999. Els detalls foscos, en realitat com es veurà més endavant vòrtex o remolins, generalment penetren a la NTrZ i tenen el seu centre al límit sud de la NTBs a latituds unes poques dècimes de grau més al sud que el màxim del jet a 24ºN. Aquestes taques han sigut seguides de manera exhaustiva durant 8 anys, i mostren una longevitat mínima de quatre anys, encara que els indicis apunten que les mateixes taques han estat sobrevivint durant tot el període de 8 anys. La cota mínima de 4 anys ja suposa un rècord de longevitat per a qualsevol detall ben estudiat en aquesta zona, fins i tot per a la majoria dels detalls individuals observats en tot el planeta. L'anormal longevitat d'aquests detalls per a la regió del planeta en què es troben immersos ja va ser suggerida per Garcia-Melendo i col. (1994), indicant també una possible alteració de perfil de vents zonals.

Des que es va començar la vigilància telescòpica de Júpiter, no existeix evidència observacional de l'existència de taques fosques (o clares) en la vora sud de la NTBs que haguessin sobreviscut durant tant de temps, però si existeix constància històrica de la presència de detalls semblants, que possiblement s'hagin mantingut durant mesos o fins i tot més temps.

Igual que els detalls que ocupen aquest treball, les taques fosques semblants que han aparegut en altres èpoques, han conformat o format part de les animenades erupcions de la NTB. Les erupcions que han pogut ser estudiades fotogràficament des dels seus inicis mitjançant l'obtenció d'imatges d'alta resolució, bàsicament des de 1970 fins avui (la descripció que es dóna aquí està presa de Sánchez-Lavega (1989), i per a estudis particulars d'algunes d'elles veure Reese (1971), Sánchez-Lavega i Quesada (1988), Gómez (1978), Sánchez-Lavega i col. (1991)), s'han caracteritzat per l'aparició al principi del fenomen de taques blanques formades per núvols d'origen probablement convectiu, que obtenen el seu impuls ascensional de l'alliberament de la calor latent durant el procés de condensació d'aigua en capes ennuvolades més profundes. El seu aspecte especialment contrastat en imatges preses tant en llum ultraviolat (Reese, 1972), com a la banda de 899nm del metà (Milton, 1972), suggereix que aquestes estructures blanques se situen per damunt del sostre de núvols circumdants. Les dimensions són de l'ordre de 6.000 km, es localitzen molt prop del màxim del "jet" a 24ºN i presenten velocitats de deriva u ~ 165 ms-1. En el cas particular de l'erupció de 1975, es van arribar a detectar velocitats de l'ordre d'u ~ 180 ms-1 (Gómez, 1978).

Immediatament a l'aparició de les taques blanques, sorgeixen cadenes de taques fosques amb escales longitudinals de 10.000 km i meridionals de 4.000 km, i velocitats d'u ~20 ms-1. En les erupcions anteriors a 1970, no existeix constància de l'aparició de taques blanques, però cal tenir en compte que l'estudi d'aquests fenòmens va ser bàsicament visual, i la majoria dels documents fotogràfics existents presenten baixa resolució i contrast.

Com ja s'ha comentat anteriorment, existeix constància de l'existència de detalls semblants, encara que aparentment no tan duradors, en èpoques anteriors a 1970. Segons Rogers (1995), a l'erupció de 1891-1892 es van poder seguir diverses taques fosques durant diversos mesos a la vora sud de la NTBs. Alguns dibuixos de l'època (Figura 1), recorden l'aspecte que presenten actualment les taques i la NTB (Figura 2). En altres erupcions com les de 1926 i 1929-1931 també van aflorar taques fosques que van poder seguir-se durant diversos mesos (Figura 3). A l'erupció de 1939, les taques fosques van ser observades en el límit sud de la NTBs fins a 1943, encara que no existeix un seguiment continuat de les mateixes i per tant és impossible saber si algunes d'elles van poder perdurar durant tants anys. Una fotografia de Júpiter presa des del Lick Observatory el 13 d'octubre de 1939 (Figura 4), mostra novament unes taques i una NTB molt semblant a la que s'ha vingut observant durant aquests últims 8 anys.

 

És interessant comentar que a l'erupció de 1939, les taques fosques pràcticament van desaparèixer durant l'aparició de 1941-1942, però que es va observar un revival (aparició de noves taques) de l'erupció al 1943. Com ja es veurà més endavant, els vòrtex situats a la vora sud de la NTBs presenten un aspecte contínuament canviant, i en moltes ocasions es fan pràcticament invisibles, fins al punt que només són detectables en imatges de molt alta resolució, com les del HST i a longituds d'ona centrades al voltant del blau i el violeta.

 

La taca millor observada a la NTBs amb anterioritat a 1970 és la descrita per Reese i Smith en un treball publicat el 1966, on van seguir amb continuïtat un detall fosc a les fotografies de Júpiter fetes en blau i ultraviolat (longituds d'ona sense especificar) des del NMSUO, que no obstant això va ser pràcticament invisible en longituds d'ona més llargues. La taca va tenir una vida de 268 dies, es va observar que poseïa una deriva mitjana diària de –1º.7756 relativa al sistema I, i es va situar aproximadament a 24ºN. Segons descriuen els autors, aquest detall va presentar una sèrie de característiques que la fan molt semblant a les taques observades entre 1991 i 1998. Les semblances bàsiques són una velocitat zonal u ~ 120 ms-1, una grandària aproximada de 6.000 km (uns 5°), i una interessant descripció morfològica que en alguns casos coincideix amb l'aspecte de les taques actuals. La característica més notable descrita inclou un fistó que es prolongava des de la vora sud de la taca cap a la NTrZ, fenomen habitual en les taques modernes de la NTBs.

En resum, i per a acabar aquesta breu introducció històrica, pot dir-se que amb anterioritat a l'erupció de 1990, existeixen evidències de que han aparegut taques d'aspecte i comportament similar a les estudiades en aquest treball, encara que no hi ha proves que la seva durada fóra tan prolongada. En aquest present estudi es mostra que 7 taques, o vòrtex com es veurà en un apartat posterior, situats al límit sud de la NTBs, van viure almenys durant quatre anys i que possiblement van poder subsistir durant 8 anys.

 

MESURA I IDENTIFICACIÓ DELS DETALLS