FILTRES DE COLOR

Molt important (imprescindible) és l'ús de filtres de color. Evidentment suposen un allargament del temps d'exposició, però és una garantia per a obtenir imatges detallades. En efecte, per causa de la dispersió atmosfèrica i del cromatisme residual del sistema d'amplificació, al voltant dels detalls apareix una irisació amb els colors de l'espectre que esborrona els traços i fa disminuir la resolució. S'evita emprant filtres de color, però no serveix qualsevol filtre. Així, els clàssics filtres Wraten de separació de color que tots coneixem, el 25, el 47, el 58 o altres alternatius, van ser concebuts per a la fotografia química, però presenten l'inconvenient de que són transparents a l'infraroig. A més a més, la majoria de xips CCD tenen la seva màxima resposta a l'infraroig i hom pot estar creient que està traient imatges en el blau, quan en realitat més del 80% de la llum que arreplega és infraroja... Es pot solucionar associant-los a un filtre de "tall" o "bloqueig" de l'infraroig. Es tracta d'uns filtres pràcticament transparents al visual o amb una lleugera coloració rosada, que no obstant això impedeixen el pas de les radiacions infraroges. Més simple pot resultar l'ús de filtres Johnson per a fotometria d'estrelles variables, els B, V, R, I que ja estan dissenyats per a bloquejar totes les radiacions a un costat i a l'altre més enllà de la resposta nominal del filtre.

L'aspecte dels planetes varia molt segons el filtre utilitzat. Aquesta particularitat és molt útil a l'hora d'estudiar les formacions ennuvolades, ja que proporciona informació sobre les seves característiques. Per això, és molt recomanable utilitzar com a mínim un filtre blau i un altre roig. Per a tasques exclusives de patrulla planetària, un filtre roig pot ser més que suficient, per exemple el W25, sense que sigui necessari adjuntar un filtre de tall d'infraroig.