 |
 |
CARACTERÍSTIQUES
El color i la visibilitat de la Taca Roja, a pesar del seu nom, pot ser molt variat, des del blanc que la fa indistingible del fons que la rodeja, al vermell rajola, passant per tots els tons intermedis, inclòs el gris. La seva visibilitat està directament relacionada amb l'existència o no de la SEBs. Quan la banda és fosca i activa, la Taca roja sol ser clara, mentre que si a banda és gairebé invisible o absent, la Taca és fosca amb marcada coloració rogenca. Això és deu a què, quan la SEB és activa part del material de la banda, els núvols blancs, són capturats cap a l'interior de la Taca Roja que la decoloren. Les sondes Voyager ho van mostrar perfectament. No obstant això, a mesura que s'han anat reduint les seves dimensions, o més concretament, des de la desaparició de les grans pertorbacions tropicals, tipus de la STrZD de 1901-39, les decoloracions totals (aspecte blanc o lleugerament gris) apareixen que cada vegada amb menys freqüència.
La Taca Roja no és un detall estàtic de l'atmosfera, sinó que posseeix una deriva erràtica amb un període de rotació variable però sempre pròxim al del Sistema II. De resultes d'això, des de que existeix un registre històric ha donat varies voltes al planeta respecte a un meridià fix.
|
|
Dues imatges de la Taca Roja preses per Voyager. L'oval blanc també visible és la WOS BC. La perifèria d'ambdues formacions gira com un gegantí remolí en sentit anticiclònic i els cims dels seus núvols són els detalls més alts de l'atmosfera del planeta, ignorant-se a quina profunditat es troben les seves bases.
|
|
 |
La Taca Roja vista en infraroig per l'instrument NIMS de la sonda Galileu. La imatge és una tricomia assignant colors a cada una de les longituds d'ona infraroja, resultant una imatge en fals color. Els tons verds i grocs assenyalen els núvols més alts i freds, mentre que els colors blaus indiquen regions baixes més calentes. |
 |
Imatge de la Taca Roja en fals color feta amb la sonda Galileu. |
 |
Deriva de la Taca Roja durant la presentació 1975-76 a partir de posicions obtingudes a partir de negatius fotogràfics. La línia sinuosa és la posició del centre de la Taca, mentre que la recta inclinada assenyala la deriva mitjana. Les línies a punts són la deriva mitjana dels centres dels ovals FA i BC de la STB (Gómez 1977, Dragesco, Gómez i Alecsescu 1980). |
0
DARRERS ESTUDIS
Una característica sorprenent de la Taca Roja és que, independentment del seu moviment general en longitud, mostra una oscil·lació quasi sinusoïdal amb una (semi)amplitud pròxima a 0,7 graus i un període de 90 dies. El fenomen va ser descobert al 1961 per Solberg (1969) a partir de plaques fotogràfiques obtingudes des del New Mèxic University State Observatory. Aquesta característica va ser estudiada amb posterioritat per Reese (1972), Gómez (1977) i Guitar (1985). No obstant això, existia cert excepticisme sobre aquests resultats des de diverses vessants: per un costat les oscil·lacions detectades quedaven just dins del marge de resolució de les fotografies utilitzades en aqueixos estudis, al que s'havia d'afegir la dificultat per a explicar teòricament l'origen d'aquests moviments periòdics, a més de no existir treballs actuals amb tècniques més modernes que ho confirmessin. Recentment, Trigo, Sánchez Lavega, Gómez i col·laboradors (1999) van realitzar un nou estudi del fenomen per a confirmar la seva existència i comprovar si encara persistia, partint de refinats mètodes d'anàlisi i imatges CCD obtingudes pel Telescopi Espacial Hubble, Pic du Midi, Miyazaki i GEA. La conclusió va ser que no sols encara existeixen aquestes oscil·lacions, sinó que probablement la seva fase és molt estable, concloent que qualsevol model sobre la Taca Roja necessàriament hauria d'incorporar aquestes peculiaritats. Un avanç dels resultats esmentats va ser presentat al setembre de 1999 a la XXVII Reunión Biennal de la Real Sociedad Española de Física i a l'octubre de 1999 al 31st Annual Meeting of the Divisió for Planetary Sciences de l'American Astronomical Society, mentre que l'estudi complet es va publicar a la revista Planetary and Space Science.
|
|
| Deriva del centre de la Taca Roja entre 1993 i 1999. Malgrat les múltiples interaccions que va sofrir aquest detall amb altres dels seus voltants, com per exemple la SEBD de 1993, encara que momentaneament l'oscil·lació va poder quedar emmascarada, immediatament va reaparèixer amb la mateixa fase que posseïa anteriorment. | Espectre de potències obtingut a partir dels mesuraments del centre de la Taca Roja, on es percep el pic del període de les oscil·lacions, de 89,8 dies. Les altres irregularitats són degudes al període sinòdic de Júpiter, de 400 dies, així com a combinacions d'aquest amb el període de 89,8 i a harmònics dels mateixos, és a dir, no es percep cap altra periodicitat en el moviment de la Taca Roja. |
|
La figura mostra tots els mesuraments de posició del centre de la Taca Roja obtingudes entre 1993 i 1999 en fase amb el període de 89,8 dies. Per a major claredat s'ha superposat la corba mitjana sintetitzada a partir d'aquestes mateixes dades. És sorprèn que a pesar de les seues interaccions amb la SEBD, WOS i tota sort de detalls de la STrZ, incloent l'oval de llarga vida, les oscil·lacions s'hagueren mantingut. |
BIBLIOGRAFIA
R.F. Beebe, L.A. Youngblood, Pre-Voyager velocities, accelerations and shinkage rates of jovian cloud features, Nature 280, 771 (1979)
 |
 |
|
