 |
EL GLOBUS DE SATURN
 |
Tenint en compte l'allunyament de Saturn
(distància mitjana al Sol de 1.428 milions de quilòmetres), el globus se'ns mostra com
un disc disc molt aplanat pel pols (1/10) amb un diàmetre aparent comprès entre 15 i
21" d'arc, aproximadament un poc menys de la meitat del de Júpiter. Per tal motiu,
l'observació de detalls en la seva atmosfera no és tasca fàcil, no sent possible
generalment realitzar estudis d'utilitat si no s'empra un telescopi de com a mínim uns 20
centímetres de diàmetre. Aquesta és una de les causes (no la principal) per a la qual
al llarg de la història bo s'han obtingut telescòpicament massa dades conduents a
estudiar els seus moviments atmosfèrics.
En relació a l'aspecte físic, el disc de Saturn ens recorda molt al de Júpiter, perquè
desenvolupa també una atmosfera disposada en bandes i zones paral·leles a l'equador. Per
tal motiu, per a designar els detalls s'utilitza una terminologia pràcticament idèntica
a la de Júpiter, amb unes poques matisacions. Un petit telescopi ja és capaç de mostrar
les bandes equatorials (NEB i SEB). No obstant això, a causa de l'allunyament del planeta
del Sol (poca il·luminació) i que a la seva alta atmosfera existeix una boirina que
difumina els detalls més baixos, les restants bandes ofereixen certes dificultats per a
ser observades. Això es veu acrescut pel fet de que a Saturn les bandes són molt llises
i poc contrastades, faltades de grans detalls a l'estil de Júpiter i en tot cas, quan
aquests existeixen, solen ser d'una grandària inferior al del poder resolutiu dels
telescopis d'aficionat. L'absència de "fistons" i d'ovals a la Zona Equatorial
(EZ) i a les bandes equatorials, es creu que és deguda a la gran velocitat dels corrents
atmosfèrics en aquelles latituds de Saturn (circulació barotròpica), de l'ordre dels
1.400 km/h respecte a la resta del planeta, la qual cosa impedeix la formació de
fenòmens turbulents a manera de ciclons o anticiclons. Pel contrari, les bandes
equatorials es disposen en forma de tires, quasi perfectament llises. Malgrat això, en
general es mostren constituïdes per diverses components paral·leles. En ocasions, la
presència o l'absència en certes seccions d'aquestes tires donen la impressió, vistes
al telescopi i amb resolució insuficient, de que les bandes equatorials tenen
condensacions. Encara que es tracta d'un efecte òptic, aquests detalls han de ser seguits
i anotar-se les hores del seu trànsit pel Meridià central (independentment de la seva
correcta identificació o no), doncs poden proporcionar, pràcticament any darrere any,
dades conduents a determinar la velocitat dels vents zonals. |
Les zones i bandes temperades i
polars són realment riques en detalls, com poden ser taques allargades clares i fosques,
curtes tires, etc., però el seu contrast és baixíssim i de grandària aparent mitjana
clarament inferior al segon d'arc. Per tal motiu la seva detecció telescòpica i molt
més el seu seguiment i correcta identificació nit a nit és gairebé impossible, com
difícil resulta ja fins i tot el detectar i representar en la seva correcta posició i
número de les alternatives zones i bandes temperades.
|
|
| A Saturn les
bandes són llises i poc contrastades, mancades de grans detalls a l'estil de Júpiter.
Les dues taques poc visibles en forma d'halo que s'observen sobre el disc, en realitat
són motes de pols sobre l'objectiu de la càmera (Voyager-NASA). |
Un augment de
resolució posa de manifest un bon nombre de traços individualitzats, però de petita
grandària i baix contrast, indetectables amb telescopis terrestres (imatges Voyager.
NASA). |
La clau de la menor
activitat de l'atmosfera de Saturn respecte a la de Júpiter pot ser la menor calor
interna del planeta. En efecte, encara que Saturn emet entre 1,5 i 3 vegades més energia
que la que rep del Sol, en termes absoluts radia unes quatre vegades menys calor que
Júpiter, al mateix temps que rep 29,5 vegades menys calor del Sol. No obstant això, a
Saturn es dóna un fet que pot tenir certa transcendència en quant al balanç d'energia i
per consegüent, en els mecanismes que regeixen la seva atmosfera superior. En efecte, al
llarg del seu període orbital de translació de 29,45 anys, la radiació solar rebuda per
Saturn varia un 20%, al que cal afegir la seva inclinació respecte al pla de
l'eclíptica, de 26°7, la qual cosa es tradueix en que la radiació rebuda varii amb la
latitud (a Saturn es donen estacions climàtiques com a la Terra), al que hauríem
d'afegir, en una altra escala, l'efecte provocat per l'ombra dels anells sobre el planeta,
que intercepten en major o en menor grau la llum i la calor solar prop de l'equador. Per
això, a pesar que el fluxe calorífic és molt petit, no pot descartar-se que tingui la
seva influència a Saturn, sobretot tenint en compte que cada una de les estacions dura un
poc més de 7 anys terrestres. Respecte d'això, ha de tenir en compte que malgrat a estar
moltíssim més allunyats del Sol, la calor d'aquest en el periheli és suficient per a
sublimar els gasos congelats i originar atmosferes temporals en Quiró, Tritó o a Plutó,
per exemple.
Dibuix històric de Saturn fet
per Barnard amb el refractor de 91cm de l'Observatori Lick, el major de la seva època
fins a la inauguració del refractor de l'Observatori de Yerkes, que amb un diàmetre d'1
m i malgrat al temps transcorregut, continua sent el major telescopi del seu tipus. A
pesar de ser el descobridor de la GWS de 1903, Barnard va mantenir polèmiques defensant
la pràctica inexistència de detalls a les bandes Saturn, enfront a altres observadors
que amb instruments inferiors dibuixaven detalls similars als de Júpiter.
|
|
