 |
CLASSIFICACIÓ
DE LES FORMACIONS DE SATURN
D'acord amb la duració i constitució, seguint el
criteri de Sánchez Lavega, els detalls observables a l'atmosfera de Saturn poden
classificar-se en tres grups o tipus: estàtics, semieruptius i eruptius.
FORMACIONS ESTÀTIQUES.- Són les de llarga vida i que a
penes sofreixen canvis en el temps. Aquest grup comprèn les bandes i les zones que no
experimenten canvis espectaculars a l'estil dels debilitaments i reanimacions de les
bandes de Júpiter. En tot cas, encara que mostren gran riquesa de detalls, principalment
fora de les bandes equatorials, aquests són d'una grandària inferior al poder resolutiu
dels telescopis i de molt poc de contrast.
DETALLS SEMIERUPTIUS.- Es tracta de taques de petita
grandària i baix contrast, ja observables amb telescopis d'aficionat (a partir dels 20 cm
d'obertura) encara que són de detecció difícil. Generalment són taquetes blanques o
grogues de dimensions no superiors als 10.000 km i amb una durada entre un i dos anys. En
ocasions també poden ser taquetes fosques situades a l'interior de les zones, com la
coneguda com el vòrtex polar que limita amb l'Hexàgon (taca de color terrós de poc menys d'1" que es
disposa a un dels costats d'una banda fosca de forma toscament poligonal fotografiada pels
Voyager), pròxima a la regió polar nord i que podria ser el mateix objecte redescobert
amb telescopis terrestres el 1990. De tractar-se realment en ambdós casos del mateix
detall, es convertiria en la taca individual més longeva coneguda a Saturn, el que
obligaria revisar les nostres idees sobre la vida mitjana d'aquestes taques. Aquests
detalls són molt interessants ja que poden proporcionar dades sobre el període de
rotació en distintes latituds. Encara que de naturalesa i origen distint, en aquest
apartat podrien incloure's també els segments de bandes detectats a la NEB i SEB i
esmentats anteriorment. Generalment resulten ser molt més aparents i contrastats que els
detalls semieruptius pròpiament dits.
DETALLS ERUPTIUS.- Són els fenòmens més espectaculars i
pràcticament els únics capaços de modificar profundament la morfologia de la regió on
apareixen. Pel seu origen i per la seva evolució posterior, tenen grans semblances amb
les grans erupcions de la SEB de Júpiter. Apareixen sobtadament com una gran taca
brillant blanca (anomenada GWS = Great White Spot) d'uns 20.000 km
de longitud que, en poques setmanes, s'expandeixen ràpidament vers les longituds
decreixents, al mateix temps que perden intensitat, mentre que la vora següent
(l'inicial) roman més o menys en posició estàtica, mentre es forma una columna fosca
que uneix les dues bandes que delimiten la taca. A més a més, com en el cas de Júpiter,
també solen mostrar erupcions múltiples. La sveua durada és de dos o més mesos i en la
seva expansió arriben a regenerar la zona on han aparegut (a diferència de les erupcions
jovianes en les que es regeneren les bandes i no les zones) encara que posteriorment, en
el termini no superior a un any, poden fer variar la posició de les bandes en direcció a
la zona on va aparèixer la GWS.
Les erupcions més espectaculars i millor estudiades van ser les GWS equatorials de Hall
(1876), de Hay (1933), les de Barnard a 36°N (1903), les de Botham-Dollfus a 58°N (1960)
i l'extraordinària GWS de la zona equatorial de 1990. Curiosament
van aparèixer amb intervals compresos entre 26,6 i 30,1 anys, molt semblant al valor del
període orbital de Saturn (29,5 anys) i sempre quan era estiu a l'hemisferi Nord (el
darrer solstici d'estiu a l'hemisferi Nord de Saturn va tenir lloc al desembre de 1987),
per la qual cosa s'especula que la calor solar, junt amb el fluxe intern, podrien ser el
desencadenant. A més a més, al 1946 Camichel va fotografiar una taca blanca en els
12°S, precisament quan també era estiu a l'hemisferi Sud. Malgrat això, està per veure
si aquesta circumstància obeeix únicament a una casualitat o té una base certa, doncs
la periodicitat pot ser més aparent que real, tenint en compte que quan els anells es
mostren molt oberts ens oculten durant anys un dels hemisferis, no sent possible conèixer
el que ocorre allí durant aquest llarg període. No obstant això, després d'originar-se
la GWS de 1990, la teoria de la periodicitat ha guanyat molts punts
i per a molts pot donar-se per provada.
La qualificació de fenomen eruptiu per a les GWS prové de la seva irrupció espontània,
sense previ avís. Se suposa que podria tractar-se d'una enorme massa de gas més calent
que els núvols circumdants, elevada a conseqüència de la convecció, provinent de capes
més profundes (una immensa tempestat). L'ascenció quedaria detinguda en la tropopausa
per causa de la inversió tèrmica. Una vegada allí, els forts vents zonals l'estendrien
en el sentit dels paral·lels (d'aquí la seva pèrdua d'intensitat), mentre que des del
punt eruptiu original, durant algunes setmanes, podrien continuar ascendint núvols
blancs. En el cas de les taques de 1960, les més septentrionals de totes, l'expansió
també va tenir lloc en latitud i el material blanc va omplir part del casquet polar, la
qual cosa és indicativa de que en aquells nivells i latituds també poden succeir
moviments de les capes atmosfèriques en el sentit dels meridians (circulació
baroclínica). Les tempestats equatorials de la dècada dels 90
i la tempesta polar de 1994 obeeixen a aquest patró. Aquestes
pertorbacions en cap cas han assolit la virulència d'una GWS, sent
de destacar que no havien estat observades amb anterioritat, la qual cosa no vol dir que
no existiren abans, sinó que possiblement el gran salt qualitatiu que ha representat
passar de la càmera fotogràfica a la càmera CCD, permet que ara siguin detectades. És
tracta d'un tema controvertit.
|
|
