Tradicionalment l'observació dels
traços atmosfèrics de Saturn ha sigut quelcom molt anodí. Només de tant en tant, amb
intervals de decennis, s'havien pogut detectar traços que permeteren estudiar els vents
atmosfèrics en algunes latituds. Fins i tot les sondes Voyager ens van mostrar un planeta
llis amb les bandes desproveïdes de detalls. Els pocs traços que van detectar ho van ser
després de contrastar molt les imatges, la qual cosa significa que eren invisibles des de
la Terra. De tot això es dedueix que la majoria de detalls, que en ocasions apareixen en
els dibuixos realitzats per aficionats, són il·lusoris. De fet, fins fa uns pocs anys,
excepte en el cas de les GWS (grans taques blanques), en els ambients professionals
existia la creença de que a Saturn no sols no existien detalls en certa manera assemblats
als de Júpiter, sinó que fins i tot no podien ni existir ja que haurien de ser
destruïts pels forts vents.
Malgrat tot, després de la GWS de
1990 la situació ha canviat radicalment i any rere any Saturn ens sorprèn amb
l'aparició de nous detalls. A això ha contribuït sens dubte la càmera CCD, amb una
potencialitat molt superior a la fotografia i al propi ull. En aquest estat de coses, dues
són les hipòtesis sobre l'activitat atmosfèrica del planeta: una sosté que Saturn pot
tenir èpoques d'activitat i altres d'inactivitat quasi absoluta. La segona és que
aquesta activitat sempre ha existit i únicament l'aplicació de la càmera CCD ha permès
posar-la de manifest. Siga el que siga, la veritat és que les millors fotografies
obtingudes en el passat amb grans telescopis professionals haurien d'haver sigut capaçes
de mostrar detalls que ara posen de manifest qualsevol càmera CCD aplicada a un telescopi
d'aficionat.
La conclusió que s'extrau de tot
això és que, a pesar de les sondes Voyager i de l'observació visual i fotogràfica a la
que ha estat sotmès durant l'últim segle, Saturn segueix sent un planeta desconegut per
a nosaltres, capaç d'oferir sorpreses inesperades (veure per exemple les tempestes
equatorials del període 1994-98 o la tempestat polar de 1994). Una vigilància CCD de
forma sistemàtica per part d'aficionats pot ajudar a desvelar els seus secrets.
