Els 'plomalls' de la Zona Equatorial

A qualsevol observador de Júpiter no deixen de cridar-li l'atenció els fistons, plomalls o 'plumes' que parteixen de la NEBs (a 6°N) i s'estenen per la Zona Equatorial. Es diria que sempre han estat allí, que és quelcom inherent a la NEBs-EZn. No obstant això, fa ara un segle aquest tipus d'activitat va arribar pràcticament a desaparèixer, la qual cosa ens ve a dir que els aspectes jovians en el passat poden haver sigut diferents dels actuals, com també poden ser-ho en el futur.

Planisferi de Júpiter dibuixat per en Comas Solà a principis del segle XX. Es percep una NEB molt prima i desproveïda de detalls, amb la NEBn absent (els únics traços són els retolats com a5, b5 i c5, d5, e5, f5, g5, h5) i una NEBs desproveïda per complet de plomalls.

A finals del segle XIX i principis del segle XX la NEB va sofrir diverses crisis que la van portar gairebé a desaparèixer, seguida d'erupcions que recorden molt a les reanimacions de la SEB (Rogers, 1995). Segons Peek (1958), al 1892 va arribar a tenir una amplària de 4 graus, de tan sols 1,5 al 1895-96 i de 3 graus al 1897-98. Però encara va ser més prima en el primer lustre del segle XX, amb 1 grau al 1901 i de 0,5 graus a la temporada 1905-06. A partir de 1912 es "va normalitzar" i des de llavors ha sigut per regla general la banda més intensa del planeta, privilegi que únicament li arrabassa en ocasions la SEB després d'una SEBD.

Els 'fistons', con els designen els aficionats, o 'plumes', com els agrada anomenar els professionals, tenen un color blavós i són obertures a la capa superior de cirrus que ens mostren regions més profundes i càlides. Va ser precisament dins d'un d'aquests plomalls on es va precipitar la sonda llançada a Júpiter per la nau Galileu, indicant per a sorpresa de molts científics, que són uns llocs molt secs de l'atmosfera (per a major informació sobre els resultats globals veure Science 272, 1996).

Malgrat la seva aparent turbulència, qualsevol estudiós de Júpiter que es dediqui a seguir-els comprovarà que la majoria d'ells poden persistir durant tota una temporada. És més, Reese (1962, 1964) ens va mostrar que poden perdurar diversos anys. En concret, un d'ells va durar com a mínim 12 anys (Gómez 1974, Reese i Beebe, 1976).

 

Un aficionat proveït d'una càmera CCD pot fer una aportació inestimable seguint els canvis de les 'plumes' cada temporada i tractant d'identificar-les any darrere any. Al posseir una tonalitat blavosa, destaquen molt bé en les imatges preses amb filtre roig i infraroig. Un altre treball que es deriva del primer, és el de determinar la seva velocitat amb precisió. Hi ha certs treballs que indiquen que la velocitat de rotació de l'EZ varia amb un període de 12 anys (un any jovià), però falten estudis per a confirmar aquesta periodicitat a llarg termini.
 
 

Referències

R.O. Fimmel, W. Swindell, E. Burgess, Pioneer Odyssey, NASA SP-396, 1977.

J.M. Gómez, Júpiter: presentación 1969-70, Astrum 29, 10-21 (1974).

B.M. Peek, The Planet Jupiter, Faber and Faber, London, 1958.

E.J. Reese, Observing Jupiter, Sky & Telescope 24, 70-74 (1962).

E.J. Reese, Júpiter in 1963-64: Rotation Periods, JALPO 18, 85-95 (1964).

E. Reese, R. Beebe, Velocity variations of an equatorial plume throughout a Jovian year, Icarus 29, 225-230 (1976).

J.H. Rogers, The Giant Planet Jupiter, Cambridge Univerty Press, 1995.