LA SEBD DE 1993

L'erupció de la SEB millor estudiada de tots els temps va ser la de 1993, doncs va coincidir casualment amb un esforç coordinat dins de l'International Jupiter Watch, denominat "World Astronomy Day 2", consistent a caracteritzar l'atmosfera de Júpiter en diferents longituds d'ona, des de l'ultraviolat fins a les ones de ràdio, per a preparar l'arribada de la sonda Galileu al planeta. El GEA va participar-hi no sols descobrint l'erupció de la banda, sinó assegurant el seu seguiment CCD diari durant mesos, fins a la conjunció de Júpiter amb el Sol.

SEBD. Planisferi obtingut un mes i mig després de l'esclat inicial de l'activitat. Es pot observar perfectament com es desenvolupa la pertorbació. La fletxa blava assenyala el punt on es va iniciar l'erupció, mentre que les fletxes roges indiquen la direcció del moviment de les tres branques. La SEBs, després d'ultrapassar en sentit retrògrad la Taca Roja (GRS), regenera la banda en forma de trens de taques fosques rodones. A la branca central, la més lenta, continuen apareixent noves columnes, mentre que la branca SEBn, la més ràpida de totes, després d'avançar en el sentit de les longituds decreixents (cap a l'esquerra), ja ha circumval·lat tres quartes parts el planeta (J.M. Gómez).

 

Front davanter de la branca central o SEBZD. D'esquerra a dreta, 6 i 10 setmanes després de l'erupció (J.M. Gómez, Obs. De Mollet).

 

10 setmanes després del seu inici, l'erupció comença a decréixer i les columnes fosques, que segueixen expansionant-se, cobreixen ja un terç del planeta. La seva distribució espacial quasi regular suggereix que la pertorbació pot ser una ona que s'expandeix per la SEB (imatges J.M. Gómez).

 

planetes.gif (2293 bytes) inicial.gif (2093 bytes) anterior.gif (2209 bytes)

mapaweb.gif (1879 bytes)