Storm 94


La tempestat 4 i 5 mesos després del seu inici. Esquerra, 21 de novembre. Dreta, 17 de desembre. Malgrat els canvis que es detectats dia a dia, l'aspecte general es va mantenir (Imatges de P. Laques, J. Lecacheux i F. Colas, T - 1 m, Ob. De Pic du Midi).

La velocitat zonal dels detalls del primer nucli va ser uniforme durant tot el temps d'observació, de +9.4° diaris respecte al Sistema III, és a dir, de 274 m/s. Respecte el nucli segon situat a uns 180° de distància del primer, la deriva va ser de +11.3° graus diaris o una velocitat de 282 m/s. El més destacable és que aquestes velocitats són entre 100 i 150 m/s més baixes que les mesures prèvies fetes per Voyager al 1981, la qual cosa sembla indicar que els vents poden canviar estacionalment a Saturn segons el grau de radiació solar rebuda. No obstant això, aquest fet contradiu els models teòrics dels vents zonals a Júpiter i a Saturn, que indiquen que són molt profunds en el planeta i per tant, han de ser invariables, o gairebé. Una altra explicació, que en aquest cas no contradiu la teoria, és que la velocitat dels vents decreixi a l'atmosfera superior amb l'altura i que les tempestats es trobaven a gran alçària per damunt de la coberta ennuvolada. Efectivament, vam mesurar la reflectivitat del planeta en distintes longituds d'ona, arribant a la conclusió de que el cim de les tempestats es trobava en una regió on la pressió atmosfèrica era P = 50 ±15 mbar. Això representa una escala d'altura 2 vegades més gran que el sostre dels núvols visibles (P = 400 mbar), o 3.5 vegades per damunt de la capa principal de l'amoníac a 1.8 bar. Tot això implica que la velocitat del vent zonal ha de créixer entre 50 i 75 m/s per escala d'altura.


La tempestat el 16 de desembre en el metà (Ob. Pic du Midi). Esquerra a la banda 725nm i dreta a la banda 890nm. El que en el metà resultés més brillant que qualsevol altre detall atmosfèric del planeta és una prova irrefutable de que es tractava de formacions de núvols a gran altura. En efecte, els planetes Júpiter i Saturn posseeixen una capa opaca de metà que és un bon indicador per a trobar l'alçària dels núvols, doncs quant més alts són, menys és absorbida la llum reflectida per ells.


La tempesta l'1 de desembre vista pel Telescopi Espacial Hubble.

animació de Pic du Midi (129 kb)

Al 1995 encara es van poder detectar restes de les tempestats equatorials, però havien disminuït molt i al cap d'un any des del seu inici, pràcticament havien desaparegut. No obstant això, en anys posteriors el fenomen s'ha repetit i les preguntes que es fan ara els investigadors del tema és : es tracta d'una activitat extraordinària? Ha existit sempre aquest tipus d'activitat i només els mitjans actuals d'observació han permès posar-ho de manifest? La qüestió resta oberta i únicament futures observacions la podran respondre.